|
EL CASTELL DE LA
SANTA CREU
Aquest
castell, símbol del municipi, apareix citat per primer cop en la documentació
medieval al primer terç del segle XI, com el castrum o castell de Calafell.
Les
excavacions arqueològiques fetes en la dècada dels 80, van posar de manifest
l'existència d'un primer nucli de població, anterior a les darreries del segle
X, i que consistia en una capella de fusta i fang, envoltada de les tombes
antropomorfes gratades a la roca, i un clos emmurallat fet amb troncs que
protegia una cisterna d'aigua i un conjunt de sitges de gra igualment gratades a
la roca.
A
principis del segle XI, es va bastir una nova església -avui visitable- que
seguia les pautes del romànic llombard, amb arquets cecs i, fins i tot, restes
de valuoses pintures murals a la zona de l'absis.
Al
segle XII, amb l'avenç cristià cap al sud que portarà les tropes comtals a
les terres de l'Ebre, es produeix l'ascens de la noblesa feudal que expulsa als
camperols de dalt del turó, envoltant-lo de muralles i transformant-lo en un
castell senyorial. En el segle XVI comença una etapa de lenta decadència que
porta a la paulatina inutilització de la fortalesa, emprada com a hospital de
pobres i lloc de defensa contra la pirateria costanera. Va ser precisament en
aquest segle i, sobretot, en el segle XVII, quan va créixer el culte a la Mare
de Déu de la Cova, imatge que segons la tradició va ser trobada a la cripta de
l'absis de l'actual capella romànica. Els prodigis d'aquesta imatge van lligats
a la tradició de pirates i corsaris.
La
destrucció del castell i el seu anorreament definitiu com a fortalesa es va
produir al 1646, durant la guerra dels segadors, quan les tropes de Felip IV
d'Espanya saquejaren el nucli i enderrocaren una part de les muralles.
Durant
tots aquests segles, l'església va continuar la tradició alt-medieval
d'enterrar els morts dins el clos del castell, de manera que, a finals del segle
XVII, i durant tot el segle XVIII, el castell era el centre del poder religiós,
amb l'església, el cementiri i la casa del sagristà o campaner.
Aquest
fet de ser cementiri va motivar l'aparició d'una tradició que parla de la presència
de bruixes a dalt del castell. Per conjurar-les, i seguint les disposicions
establertes a meitats del segle XVI pel concili de Trento, es va construir
damunt de la volta romànica de l'església un comunidor, petit edicle de dos
pisos, obert als quatre vents, destinat a maleir les bruixes, els dimonis, les
tempestes i els altres mals.
A
principis del segle XIX, i coincidint amb l'expansió de la vinya, es va
traslladar el culte parroquial de l'església del castell a l'església nova,
d'estil neoclàssic. El castell, amb la seva capella, va continuar essent
cementiri fins al 1937.
Fins al
començament de les excavacions arqueològiques de la dècada dels 80, el
conjunt va restar abandonat. Avui en té cura el Patronat Fundació del Castell
de Calafell, entitat que vetlla per la conservació i l'estudi del patrimoni
històric del municipi.
|