LA CAPELLA DE SANT MIQUEL DE SEGUR DE
CALAFELL
Situació
La
capella de Sant Miquel de Segur es troba situada al bell mig del nucli de Segur
de Calafell. L'accés, venint des de Calafell, es realitza per la carretera
C-246 en direcció a Vilanova i la Geltrú. Poc abans de sortir del nucli de
Segur, abans d'arribar al quilòmetre 55, cal trencar a mà esquerra per
l'avinguda d'Espanya, i tot seguit girar a la dreta per l'avinguda de la Patagònia.
A pocs metres hi ha un trencant, amb un desnivell força pronunciat, que puja
cap un petit turó. Al cim de la pujada i a l'esquerra del trencant es troba una
placeta al mig de la qual es situa l'església de Sant Miquel.
Descripció
Es tracta d'una església d'una sola nau, de planta rectangular i
orientada est-oest, amb dos absis semicirculars a la capçalera, un central i
l'altre a la paret de migdia. Ambdós absis, oberts per arcs presbiterials curts
de mig punt, tenen un diàmetre de 3,4 m i són coberts amb volta de quart
d'esfera. La coberta exterior és lleugerament cònica i recoberta amb teula aràbiga.
La nau, d'11,15 m de llargada interior aproximadament, i una amplada de
3,42 m al presbiteri i 3,12 m als peus dela
nau, és coberta amb doble volta de creueria i reforçada per dos arcs torals
apuntats. Per l'exterior, la coberta de la nau és de dues vessants, recoberta
també amb teula aràbiga, però acabada amb barbacana.
La
porta d'accés es troba situada a la meitat oest de la façana sud. Es tracta
d'un ingrés d'1,2 m d'amplada, obert en arc de mig punt, emfatitzat per una
arquivolta i per un adovellat emmarcat per un guardapols que enllaça amb la
imposta d'arrencada dels arcs.
Al terç superior de la façana oest i en cadascun dels absis s'obren
sengles finestres de doble esqueixada. En canvi, sobre la porta s'obre una
finestra d'arc de mig punt i muntants oblics, característiques prou
diferenciades de la resta d'obertures. Els murs, d'aproximadament un metre de
gruix, són bastits amb un parament de maçoneria de tamany irregular, i només
en la construcció de les cantoneres exteriors, així com en els pilars i
creueries interns i en les obertures, s'empraren carreus ben desbastats.
Les façanes són llises a excepció d'una senzilla imposta horitzontal
que, a manera de frontó, apareix a la façana de ponent. Igualment, en els dos
absis, hom troba quatre lesenes coronades també per una imposta que delimita el
cos de l'arrencament de les voltes. Sobre l'arc presbiterial de l'absis central
hi ha un petit campanar d'espadanya escapçat i d'un sol ull.
L'església conserva l'ara de l'altar major, format per una llosa
rectangular sostinguda per una pilastra prismàtica.
A l'esquerra de la porta hi ha un contrafort de secció rectangular i alçat
triangular, d'1,82 x 1,57 m de base, segurament bastit per frenar la progressió
de les esquerdes verticals de la paret oest. Notícies
històriques
La primera notícia escrita que es coneix de l'església (avui coneguda
com ermita) de Sant Miquel de Segur de Calafell data de l'any 1238. El 18 de
novembre d'aquest any, Guillem de Crebai ofereix al monestir de Sant Cugat el
patrocini i les pertinences de l'església de Santa Maria de Segur. Aquest
document no inclou cap descripció, però l'església ja devia ser consagrada.
Alguns estudiosos creuen que es tracta d'una obra del segle XII, i atribueixen
l'absis lateral i els elements gòtics a afegits posteriors. Altres consideren
que es tracta d'una obra pertanyent a un sol període constructiu, de transició
del romànic al gòtic, i que combina elements del primer estil (planta
rectangular) i del segon (volta de creueria, arc apuntat, austeritat de
motllures i d'arcades i contrafort lateral). D'acord amb aquesta segona teoria,
acceptada majoritàriament, l'església de Segur presenta similituds amb les
d'altres poblacions de colonització tardana (Sant Pau a Tarragona, Santa Maria
de Belloc) i deu ser més moderna que les de pobles veïns com Calafell, Cunit o
Marmellar, la repoblació dels quals va començar abans.
L'església va ser construïda amb el material que s'emprava en la tècnica
de la maçoneria, és a dir, pedra i morter de calç, i potser estava
arrebossada. Era la capella particular dels senyors de Segur, i estava dedicada
simultàniament a Santa Maria i Sant Miquel, raó per la qual té dos absis.
Aquesta doble advocació és típica de les capelles de castells des del segle
XII. El seu règim inicial era, segons sembla, de capella sufragània de la parròquia
de Sant Cristòfol de Cunit fins l'any 1363 en què passà, juntament amb
aquesta, a dependre de la parròquia de Santa Maria de Cubelles.
Posteriorment a aquesta data hi ha molt poques referències escrites que
esmentin aquesta ermita. El bisbat de Barcelona registra dues visites pastorals
realitzades a l'església de Sant Miquel de Segur en els segles XV i XVI. La
primera té lloc l'any 1414 i l'església, anomenada capelle Sancti Michaelis de
Segur, apareix ja sota l'advocació titular de Sant Miquel, encara que té els
dos altars corresponents als dos absis. L'església, servida per un sagristà
anomenat Guillem Boixet, compta amb vestidures sacerdotals, un calze d'estany i
un missal. En una altra visita pastoral del 1508 s'utilitza la denominació
d'ecclesiam en lloc de capella i es defineix el seu règim com a sufragània de
Cunit (parròquia de Cubelles), encara que els serveis religiosos estan a càrrec
del vicari de Calafell. Les propietats inventariades són un altar de pedra amb
ara, dos corporals de lli, un pal×li, un missal votiu, un calze, una vestidura
completa i dos canelobres de ferro. La relació especifica que no hi havia
cementiri i que l'edifici es trobava molt deteriorat. Per aquest motiu el bisbe
n'ordenà la reparació en un termini màxim de sis mesos. Sembla que les obres
de reparació van afectar com a mínim la coberta de l'església.
Durant la campanya d'excavació arqueològica realitzada l'any 1991 a
l'entorn de l'església es varen identificar dues zones de cementiri. Una,
propera a l'absis, que es datà al segle XII, i una altra al sud-oest de l'església,
que no seria anterior als segles XV-XVI. És possible que s'abandonés el culte
a l'església entre aquests dos períodes de temps i per aquest motiu restés,
per una banda, malmès l'edifici, i per l'altra, abandonat el cementiri. No es
coneixen més notícies escrites de l'església fins l'any 1921. Aquest any, en
la descripció de la parròquia de Cunit, recollida en l'Elenc, es menciona com
una de les sufragànies de la dita parròquia la capella de Sant Miquel, a la
qual es denomina com a oratori públic i és propietat, a l'igual que el Mas
Vell, del Marquès d'Alfarràs. En aquesta data, però, els habitants de Segur
es devien desplaçar a l'església parroquial de Cunit, ja que a Sant Miquel només
es feia una missa anual per la festivitat del patró, el 24 de setembre.
El culte, encara que de forma reduïda, es perllongà fins l'any 1936,
quan l'església fou cremada. Els anys 50 es feren obres de reforma i neteja per
posar-la al servei de les incipients urbanitzacions.
L'any 1988, l'església passà a ser propietat de l'Ajuntament de
Calafell, el qual l'any 1980 havia iniciat els tràmits perquè fos catalogada
com a Monument Històric i Artístic. La
restauració de 1991
A començaments de l'any 1991 s'iniciaren, finançades per l'Ajuntament de
Calafell, les obres de restauració de l'església de Sant Miquel de Segur de
Calafell. Les tasques de restauració varen ser encarregades al senyor Pau
Arroyo i Casals, restaurador de Béns Culturals, prèvia redacció d'un informe.
La portalada va ser el primer element intervingut en presentar una
important fragmentació del material petri amb què estava formada. Per evitar
la pèrdua de fragments s'aplicà una resina epoxídica a les zones de fractura,
moltes vegades mitjançant injeccions.
Es tractaren també els paraments exteriors o de façana, al terç
inferior dels quals es localitzaven els majors desperfectes atès que s'havia
perdut bona part del material constructiu original. S'elaborà, per tant, un
morter molt similar a l'original amb el qual es relligà de nou la pedra dels
murs. Les vores de l'arrebossat que encara es conservava a les façanes sud i
oest es consolidaren amb una resina sintètica i es reforçaren amb un bisell
constituït per calç, ciment blanc i sorra de petita granulometria. Aquest
tractament era del tot necessari ja que la vora d'un revestiment antic és la
seva zona més fàcilment disgregable.
El contrafort també va ser intervingut. Aquest element presentava una
important proliferació de líquens sobre la seva superfície que va caldre
eliminar amb un raspallat i l'aplicació de productes químics. Després de
reajuntar les pedres de la part baixa del contrafort i d'omplir els forats que
presentava amb morter, es va hidrofugar per tal d'evitar el creixement de nous
vegetals.
Per evitar filtracions de l'aigua de pluja, es substituïren totes les
teules trencades - unes 150 aproximadament- per altres d'anàlogues i les soltes
es fixaren de nou.
A l'interior de l'església es descobriren les finestres tapiades de
l'absis així com l'arrebossat original que es conservava a la meitat superior
dels paraments. També s'efectuà una instal×lació elèctrica per dotar-la
d'enllumenat i es col×locà una porta nova.
Posteriorment a la restauració de l'església, se'n rehabilità
l'exterior, pavimentant-lo amb pedra. També es realitzà la instal×lació d'un
enllumenat per il.luminar-la de nit.
